Vaig néixer a Barcelona el 1980. El meu primer piano era un diminut teclat elèctric amb una octava i mig; era un aparell monòdic. Per experimentar la polifonia vaig inventar tot tipus de trucs: gravava una sola veu i tocava al teclat una segona, mentre cantava una tercera ... No era un joc ni un entreteniment, sinó una urgència, una veritable necessitat.  Aviat va arribar la preocupació per trobar una manera d'anotar totes aquelles "invencions". No tenia professor de música, i ningú al meu voltant coneixia tal misteri, així que vaig haver de passar llargues hores mirant l'únic llibre de música impresa que hi havia a casa meva. Després d'algunes setmanes comparant les cançons populars que coneixia, amb aquells senyals al llibre, vaig creure entendre la notació musical (la veritat és que vaig cometre alguns errors de càlcul). Quatre anys més tard vaig començar la meva primera educació musical, sense deixar de tocar i compondre –per a mi mateix, així com per l'orquestra juvenil i els dos cors que dirigia en la meva adolescència. Va ser en aquest mateix temps que vaig triar conscientment el piano per sobre de la direcció i la composició. Estava segur que el piano m'obligaria a superar obstacles personals més grans.